Un núvol passa, els carrers s'han enfosquit,
i fot un ram com els de quan era petit.
Darrere els vidres jo m'ho miro arrupit,
ma mare sent Roberto Carlos tot fent el llit.
Ara jo flipo amb aquell gat blau i trist
i moro d'enyorança perquè no ets aquí.
La pluja m'ha portat records d'aquell estiu
que vam passar junts en el teu pis de Cambrils.
Ma mare mai va creure que només fóssim amics,
ella ens protegia de la llengua dels veïns.
Perquè si eres a casa em veia tan feliç
no ho entenia però un fill és sempre un fill.
Uooo, dos cossos enmig de la sorra.
Uooo, rebolcant-se abraçats.
Uooo, de la ment no se m'esborra.
Uooo, no puc creure'm que s'ha acabat. S'ha acabat.
Va aparèixer envoltada de misteri,
en el primer moment tot va semblar normal.
Borratxeres, descontrol, mais i rialles,
l'endemà jo amb ressaca i ell amb ella se'n va anar.
Però ara aquell núvol lentament ja ha passat
ja no plou i el cel gris sembla que s'ha escampat
ho diu un gran amor no pot morir-se així
del cassette de ma mare m'ha semblat sentir.
Uooo, dos cossos enmig de la sorra...
Però ara aquell núvol lentament ja ha passat...
Uooo, dos cossos enmig de la sorra...
Ooh. S’ha acabat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada